ROSES NEGRES A KOSOVO

Roses negres a Kosovo

Jesús Cortés

Edicions Bromera, Alzira 2000

Col·lecció Espurna 47

La guerra ha esclatat a Kosovo. Les bombes de l'OTAN castiguen el règim serbi i, sota amenaça de mort, la població albanokosovar es veu obligada a fugir en massa cap als països veïns. Milers d'exiliats entrecreuaran les seues vides en les caravanes de la mort. Deportats com ara Vuk Bukoshi, un excombatent de la guerra de Bòsnia, i Biljama Muthari, una filla de grangers, s'hauran d'enfrontar a l'èxode amb les úniques armes del desengany i de l'esperança. És una història colpidora que ens aboca al cor mateix de la tragèdia dels refugiats, un drama inherent a la barbàrie en què s'han convertit les guerres modernes.

1.      Localitza en un mapa els llocs geogràfics en què es desenvolupa el relat.
2.  Una tasca fonamental en aquestes situacions la realitzen les ONG. Busca informació sobre una ONG i la tasca que exerceix i la forma de col·laborar amb ella.
3. Al text apareix una dura crítica a la cobertura que la premsa fa del conflicte, per exemple al capítol 10. Busca tres notícies de premsa sobre conflictes armats actuals i comenta els aspectes que més destaquen en elles.
4. Al text també es reflecteixen les relacions problemàtiques entre Occident i Orient. Com apareix? Tu què en penses?
5. Selecciona dos d’aquests fragments i reflexiona sobre el seu sentit:

«Tot és qüestió de temps. Al principi sempre es va amb molt de mirament, però després la cosa té tendència a esbarrar. Quan comencen a haver-hi morts per tot arreu ja no cal ser tan primmirat. Deixes caure la bomba i si t’equivoques, doncs, mala sort. Per als que llancen les bombes des dels avions, una guerra es redueix a la imatge d’una pantalla. Els problemes de consciència no poden fer res contra les ordes expresses. Senzillament, et bombardegen i mentre encara et preguntes si ets viu, qui t’ha deixat caure el pinyol ja es troba esmorzant a la seua base. El compliment del deure és així: mentre tu excaves una fossa o et busques les cames, un altre esmorza.» (Pàg. 43-44.)

«–Als serbis no els agrada gens que els deixen caure al cap Tomahawks nous de trinca. Tenen mal perdre; i ho paguem nosaltres. De manera que si a algun capitost li fan la ratlla dels cabells amb un míssil teledirigit, pots estar ben segura que mentre es cus el trau estarà escopint ordres de revenja. Moltes de les ordres d’eliminar columnes com aquesta són una conseqüència d’això. [...]»

–I ho pot sonar molt més. Alguns ni tan sols necessiten que els canvien el pentinat. Pel fet de no trobar la pinta de campanya, agafen una enrabiada i són capaços d’ordenar que arrasen mitja dotzena de pobles... Ací cadascú fa la guerra com més li agrada.»

Malgrat la ironia que amagaven les paraules de Vuk, s’advertia en elles el to de desengany de qui, molt en el fons, sabia que el concepte abstracte d’una guerra tenia poc a veure amb les vertaderes bombes de rellotgeria –bombes de carn i ossos–, que bellugaven els seus fils. Politicastres, mercenaris, bèsties farcides de galons, patriotes desfasats, zeros absoluts que es veien com a déus quan vestien un uniforme i agafaven una arma... No debades no ser ningú podia tindre com a resultat una autèntica matança, quan l’única manera de sentir-te viu era veure’t envoltat de morts.» (Pàgs. 60-61.)

«Les morts per desnutrició o per inanició eren una conseqüència més dels èxodes. Ho sabien ells i ho sabia l’enemic. La guerra es feia des de molts fronts. Tots sabien a què jugaven.» (Pàg. 84.)

«–Per descomptat, el destí final de tot deportat era un país diferent del seu i, dins d’aquest nou país, potser, un campament de refugiats. Això en teoria. En la pràctica tot podia ser molt diferent.» (Pàg. 86.)

«Ningú no va dir res. Qualsevol opció és justificable quan es tracta de salvar els teus fills d’un perill incert.» (pàg. 87.)

«–És una estupidesa –va aclarir Vuk– agafar una arma per a defendre allò que és teu, o creus que és teu. Ho pots fer, com ho vaig fer jo, però quan la guerra esclata de veritat t’adones de l’equivocació que has comés. Amb guerra o sense, la solució final sempre es troba en un despatx, escrita en un paper, firmada pels quatre polítics que ho van provocar tot. Amb guerra o sense, al final ells signen els seus acords i no compten amb tu per a res.

Viu o mort, no comptes. Mai no et conviden a la signatura de pau. Jo els vaig fer el joc a Bòsnia i em vaig equivocar. Ara tot s’ha repetit de nou, ací, però encara que m’haguera crescut un altre braç, no hauria bellugat ni un dit contra l’ofensiva sèrbia... Perds un braç i ningú no t’ho agraeix; perds la vida i l’única atenció que reps és la d’aquell que t’escorcolla les butxaques. I això no, gràcies.» (Pàgs. 142-143.)

«–Conforma’t a saber que tu i els teus pares sou vius, i que Arif i Mirna aconseguiren pujar en aquell tren que se’ls va endur a Macedònia. Conforma’t amb això. No és un desenllaç massa satisfactori, però, de moment, és el que hi ha.»

Al cap i a la fi, va pensar Vuk, un desenllaç satisfactori no era tan important. Un desenllaç satisfactori, el retrobament desitjat, en l‘actual situació no seria més que un ínfim raig de sol obrint-se pas entre els núvols de la tempesta, entre els núvols de la guerra, entre les tenebres d’una vida sense futur, sense terra i sense res. Com a molt, t’ajudaria a seguir vivint quan les bombes callaren definitivament, quan deixares de ser noticia de primera plana i, a excepció de quatre gats, el món acabarà oblidant-se de tu. Com a màxim, seria tot això, però no molt més.» (Pàgs.178-179.)

6. Explica la relació del títol amb l’argument del llibre. Et pareix adequat? Quin títol hauries triat tu? Per què?

7.     Des del teu punt de vista, qui són els protagonistes de la història? I els secundaris? Per què? Descriu-los breument.

8.     Amb quin personatge t’has sentit més identificat? I amb quin personatge t’has sentit menys identificat? Indica les seues característiques i explica el motiu de la teua identificació.

9.     Com està narrada la història? Per què creus que l’autor ha optat per aquest tipus de narrador? Què pot aportar al llibre?

10.     Com resumiries el relat?

11. Què t’ha paregut el final de la història? L’hauries acabada d’una altra forma? Escriu la teua pròpia resolució del conflicte.

12. T’ha agradat el llibre? Per què? Imagina que has de donar-li la teua opinió a un amic que dubte entre llegir-se’l o no; explica-li raonadament què és el que més t’ha cridat l’atenció i el que més t’ha desagradat. Finalment, has de decidir entre recomanar-li’l o no, argumentant les raons d’aquesta decisió.